dijous, de gener 13, 2005
Glaciar Viedma
És un dels glaciars més grans de la Patagònia Argentina, i certament és espectacular, molt més del que em pensava. A les 8 del matí em passaven a buscar, i allí m'he retrobat amb la Paula (que és com la Chei, perquè sempre riu!) i el Luis, dos brasilenys que segueixen la mateixa ruta que jo. Ens han portat al llac Argentina (el més gran del pais) des d'on hem agafat un barco que ens ha portat fins al glaciar, bordejant el llac i passant per la "Bahía de los témpanos", on hem pogut veure impresionants blocs de gel que s'han després del glaciar. N'hi ha de desmesuradament grans, i agafaen unes tonalitats turqueses com mai havia vist.
Caminant per sobre del glaciar Viedma
Blocs de gel despresos del glaciar Viedma.
Arribem a la vora del glaciar i baixem del barco. Les roques on ens trobem estaven en el seu dia cobertes pel glaciar i això és fàcilment reconeixible perquè les roques estan erosionades i pulides com si fossin tobogans. Caminem deu minuts per arribar al gel i ens posem els crampons. Altra vegada aquesta sensació de caminar sobre el gel, és fantàstic. El glaciar Viedma és bastant diferent del glaciar Grande o Torre, que és el que vaig visitar ahir. No només pel paissatge que l'envolta (un immens llac enlloc d'una gran vall) sinó per les formes que adopta, molt més escarpades i grans, i també pel color, més marró degut als sediments que va arrastrant. Així que ens fem un fart de pujar i baixar, i creieu-me, no és fàcil fer-ho amb els crampons. Trobem enormes escletxes, sumideros d'un color turquesa ben pur per on es va colant l'aigua que es desglaça, i espectaculars túnels on ens podem fer alguna foto.
Trobar-se damunt d'una enorme massa de gel, de capritxoses formes i que, tot i que molt lentament, es va movent, és una sensació indescriptible, comparable a quan em trobava al cràter de l'Oldonyo Lengai a Tanzània. És en certa manera com caminar sobre la lluna, per ser un paissatge verge i desconegut.
Vam estar dues hores caminant fins tornar al punt d'origen, on ens vam treure els crampons i on ens esperava lo millor del viatge. Resulta que allà on el glaciar toca amb la roca, s'ha format una petita cova per on es pot entrar. Així doncs, camines amb tot el glaciar a dalt, un sostre blau turquesa que es desglaça i goteja, fins i tot algun sumidero hi va a aprar i veus com cau tota l'aigua. Això ha estat senzillament brutal.
Després hem tornat ja cap al barco, que no ho ha tingut fàcil degut al fort vent que s'havia aixecat i que feia que les oles passessin per sobre. Jo m'he preocupat fins que he vist que els guies hi estaven acostumats i he pensat que devia ser normal.
En tornar a l'alberg, l'Andrea i la Julie estaven preparant una mica de psata que m'han ofert i m'ha anat la mar de bé per omplir l'estomec. S'havien fet les sis i era hora d'agafar el bus cap a Calafate, ens esperaven cinc hores de camí de sorra i sotracs. I com no els funiconava l'aire acondicionat, han obert les trampilles d'adalt i s'ha omplert tot de pols. Al costat tenia a l'Aixa, una noia de Buenos Aires que fa el mateix recorregut tot i que ens deixarà després de las Torres del Paine per anar a visitar Bariloche. A pesar de ser argentina no coneixia Lucas Masciano, així que també l'he culturitzat una mica.
Hem arribat a l'alberg ben entrades les 11, però tot just feia una hora que s'havia posat el sol, és increible! M'he menjat un "Ojo de bife" exquisit i he anat a l'habitació. Allí he conegut un noi de San Sebastian que està fent també un viatge sol per l'Argentina, tot i que el seu durarà un mes i mig. Ja veieu, n'hi ha de més afortunats ;) Bona nit.
Caminant per sobre del glaciar Viedma
Blocs de gel despresos del glaciar Viedma.
Arribem a la vora del glaciar i baixem del barco. Les roques on ens trobem estaven en el seu dia cobertes pel glaciar i això és fàcilment reconeixible perquè les roques estan erosionades i pulides com si fossin tobogans. Caminem deu minuts per arribar al gel i ens posem els crampons. Altra vegada aquesta sensació de caminar sobre el gel, és fantàstic. El glaciar Viedma és bastant diferent del glaciar Grande o Torre, que és el que vaig visitar ahir. No només pel paissatge que l'envolta (un immens llac enlloc d'una gran vall) sinó per les formes que adopta, molt més escarpades i grans, i també pel color, més marró degut als sediments que va arrastrant. Així que ens fem un fart de pujar i baixar, i creieu-me, no és fàcil fer-ho amb els crampons. Trobem enormes escletxes, sumideros d'un color turquesa ben pur per on es va colant l'aigua que es desglaça, i espectaculars túnels on ens podem fer alguna foto.
Trobar-se damunt d'una enorme massa de gel, de capritxoses formes i que, tot i que molt lentament, es va movent, és una sensació indescriptible, comparable a quan em trobava al cràter de l'Oldonyo Lengai a Tanzània. És en certa manera com caminar sobre la lluna, per ser un paissatge verge i desconegut.
Vam estar dues hores caminant fins tornar al punt d'origen, on ens vam treure els crampons i on ens esperava lo millor del viatge. Resulta que allà on el glaciar toca amb la roca, s'ha format una petita cova per on es pot entrar. Així doncs, camines amb tot el glaciar a dalt, un sostre blau turquesa que es desglaça i goteja, fins i tot algun sumidero hi va a aprar i veus com cau tota l'aigua. Això ha estat senzillament brutal.
Després hem tornat ja cap al barco, que no ho ha tingut fàcil degut al fort vent que s'havia aixecat i que feia que les oles passessin per sobre. Jo m'he preocupat fins que he vist que els guies hi estaven acostumats i he pensat que devia ser normal.
En tornar a l'alberg, l'Andrea i la Julie estaven preparant una mica de psata que m'han ofert i m'ha anat la mar de bé per omplir l'estomec. S'havien fet les sis i era hora d'agafar el bus cap a Calafate, ens esperaven cinc hores de camí de sorra i sotracs. I com no els funiconava l'aire acondicionat, han obert les trampilles d'adalt i s'ha omplert tot de pols. Al costat tenia a l'Aixa, una noia de Buenos Aires que fa el mateix recorregut tot i que ens deixarà després de las Torres del Paine per anar a visitar Bariloche. A pesar de ser argentina no coneixia Lucas Masciano, així que també l'he culturitzat una mica.
Hem arribat a l'alberg ben entrades les 11, però tot just feia una hora que s'havia posat el sol, és increible! M'he menjat un "Ojo de bife" exquisit i he anat a l'habitació. Allí he conegut un noi de San Sebastian que està fent també un viatge sol per l'Argentina, tot i que el seu durarà un mes i mig. Ja veieu, n'hi ha de més afortunats ;) Bona nit.
// escrit per Quimako @ 11:33 p. m. 
