dijous, de febrer 24, 2005

Incendi al Parc de Torres del Paine

Adjunto mail rebut de Xile relatant un incendi al parc de Torres del Paine. Pel que sembla ha estat bastant seriós :(

----- Original Message -----
From: mendoza juan
To: Quimako
Sent: Wednesday, February 23, 2005 9:57 PM
Subject: Re: lamentable !!


hola! quim,te doy las gracias por las fotos salieron muy buenas,bueno aparte de agradecerte por las fotos te hago recuerdo de algo,recuerdas cuando llegamos a Paine en la entradade lago sarmiento habia un letrero que daba el peligro de incendios y comentaste en ese momento que en españa para "peligroso" tenia que estar mucho mas seco la vegetacion.bueno te cuento que el jueves pasado un turista hizo fuego en un lugar no habilitado y hasta el momento van 14000 hectareas quemadas, era muy triste verlo como el fuego consumia el pasto y todo .bueno eso es todo y gracias por las super fotos .un abrazo desde chile .juan.

diumenge, de gener 23, 2005

Buenos Aires i tornada a casa

Avui he passat el dia per Buenos Aires, fent compres i visitant El mercadillo de San Telmo i el barri de Boca.



Ara marxo ja cap a l'aeroport. La veritat és que no tinc gaire temps per explicar-vos res, així que en breu acabaré de relatar-vos els detalls i adjuntar més fotos.

Les properes dues setmanes aniré bastant atabalat, pero espero en breu poder completar la bitàcola!

Merci a tots els qui us heu anat interessant dia a dia per les aventures argentines, m'ha agradat escriure això sabent que hi ha gent esperant nous posts per seguir el que he anat fent per allí.

Dews!

dissabte, de gener 22, 2005

Ushuaia

Els dos sies a la ciutat més austral del món han estat més tranquils i relaxats doncs les hores de trekking han estat poques, i limitades a dues excursions:

La primera al "Parque Nacional de la Tierra de Fuego", on vam poder observar la fauna i flora que hi habita, i on el guia ens va donar una autèntica classe de biologia i d'història, explicant-nos tot sobre les plantes que veiem i sobre els indigenes nadius que habitaven aquestes terres no fa gaires anys i dels que malahuradament ja no en queda cap.

L'altra excursió ha estat aquest mati, al Glaciar Martial (tres hores entre pujar i baixar un desnivell de 900 m). Des de l'alçada hem pogut tenir unes impressionants vistes del canal de Beaggle i hem pogut observar com la cordillera de los Andes s'enfonsa en el mar.









Precisament ahir a la tarda vaig fer una navegació amb barco pel canal de Beagle, veient lleons marins i una gran quantitat d'aus. Ens vam apropar també a un far que ens van explicar que és el que erroniament es considera el "faro del fin del mundo" en el que Julio Verne es va inspirar per fer la seva novela. En realitat aquest esta a uns doscents quilòmetres i no se sol visitar.

Ara vinc de visitar el "Museo del fin del Mundo" on per cert, i grata notícia, disponen de fulletons explicatius en català, ja veieu, el català a ala fi del món! Després he visitat l'antic presidi, convertit també en un museu. I és que si bé els temes dels exercits i les guerres no m'atrauen gaire, les presons sempre han despertat en mi una gran curiositat, segurament pel fet de no entendre molt bé la seva casuistica.

Ara ja me'n torno cap a Buenos Aires, on podeu estar segurs que em pegaré un bon bany i una bona dormida!

divendres, de gener 21, 2005

Carretera

Portem dos dies fent carretera, per anar des del Parc Nacional Torres del Paine fins a Ushuaia, a la Terra del foc.

Hem avançat per carreteres rectes fins a l'infinit



I ens hem aturat a una zona habitada per milers de pingüins, on hem pogut gaudir d'entranyables imatges d'aquestos animals tant curiosos.



Al dia següent vam prosseguir el viatge, creuant l'Estret de Magallanes, camí cap a la frontera amb Argentina, per abandonar definitivament Xile.


I d'allí, prosseguint camí fins a la ciutat més austral del món, al final de la Terra del Foc. Aquí passarem els propers dos dies. Us seguiré explicant!

Un saludo a tots!

dimecres, de gener 19, 2005

Torres del Paine

Abans d'adentrar-nos en 4 dies intensos de trekking pels Andes xilens, ens esperava mig dia de ripio (carretera de carros) i els tramits burocratics de creuar la frontera i canviar diners. A primera hora de la tarda entravem al Parc Natural que es a mes, reserva de la biosfera (ja esta be que la ONU, ja que no es capaç de solucionar el mon, al menys colabori a protegir espais d'una bellesa natural tant preuada i fragil). En el cami se'ns ha afegit l'Steffano, un fotograf italia que prepara un article per una revista, i una jove parella d'americans de Boston.

La primera parada va ser per veure la cascada del rio grande, i un mirador al llac, on vaig patir els vents mes forts que mai hagi sentit, que aixecaven la gravilla del terra i impactava contra la cara, i que era tant fort que fins i tot va fer caure a mes d'un. Aixi que rapidament vam marxar i ens vam dirigir al llac grey, on vam fer una breu caminada que ens va permetre observar diversos icebergs despresos del Glaciar Grey, que es veia al fons.

Vam passar la nit en tendes de campanya, i a l'endema ens vam eninsar en una senda de trekking que ens hauria de permetre veure les torres d'aprop. Arribar va ser dur, i la gent pel primer que va optar va ser per sentar-se a dinar, jo mentrestant vaig optar per fer fotos de les torres i la llacuna, de blau turquesa degut a que hi desemboca un glaciar. I sort que vaig obtenir les instantanies, doncs en cinc minuts es va cobrir tot de nuvols, i ja tinc un munt d'emails per a enviar-los les uniques fotos que el grup va obtenir.

El tercer dia ens esperava la caminada mes dura de totes les que fariem, 26 Km als que no va arribar tothom, doncs vam haver de fer-los a un ritme rapid i esgotador. Abans pero vam agafar un barco que ens va portar a un nou campament on passariem la nit seguent. Alli vam deixar les bosses i sense temps per descansar ens vam posar en marxa. Ens endinsariem en la Vall del Frances, passariem pel refugi italia i prosseguiriem fins al campament britanic, des d'on aniriem a un mirador amb excel·lents panoramiques de les diferentes muntanyes del massis. El trajecte va ser dur, amb nombroses pujades i baixades, i un terreny a vegades fangos, relliscos o empedrat. Vam creuar preciosos boscos i vam gaudir d'excel·lents panoramiques del glaciar del frances. Finalment vam arribar a dalt, on vam gaudir d'unes semi-ennuvolades vistes i d'uns sandvitxos rapids, abans d'emprendre la tornada.

A l'endema em vaig aixecar relativament dolorit. Per sort el temps no acompanyava i es va posar a ploure, el que ens va fer modificar els plans, i en Andrew, el guia, va retardar la sortida una hora en espera d'una millora del temps. A les 9 empreniem cami cap al Glaciar Grey, en una caminada d'unes dues hores fins arribar a un mirador des d'on vam gaudir d'unes fantastiques vistes. Teniem l'opcio de continuar apropant-nos al glaciar, pero tothom estava tant cansat que vam optar per tornar al campament i descansar. A les 2 estavem de tornada i dinats, aixi que fins a les sis que no sortia el barco per tornar-nos, vaig disposar d'unes hores per llegir, mentre d'altres van optar per jugar al chancho (una especia de "burro") i els menos per dormir.

De nou al campament del primer dia, em vaig acostar a la llacuna i vaig trobar-me una familia de gansos nedant. Els vaig seguir fins que van sortir de l'aigua per començar a menjar. El pare es dedicava a vigilar mentre la mare i els nens menjaven. Despres m'assebentaria que son una especie on els mascles donen la vida per la familia, i si la mare es mor, ells la segueixen al poc temps. Despres de sopar, la darrera nit en tendes de campanya, la veritat es que ja m'hi havia acostumat, i ja no ho trovava tant incomode.

Han estat quatre dies de caminades intenses, avistament de mes glaciars, i sobretot de gaudir de paratges fantastics, frondosos boscos i espectaculars muntanyes. Per sort, les quatre bateries que m'he endut han permes que immortalitzi totes les coses que he vist i que aviat us ensenyare.



















divendres, de gener 14, 2005

Perito Moreno

Avui era el dia del Perito Moreno, potser el glaciar més conegut del món. I és que a pesar de no ser el més gran, si que és espectacular i la seva localització permet veure'l molt bé tant des de terra com des d'el llac. La particularitat del Perito Moreno, és que just enfront, es troba amb una península que el frena, i que com no li permet avançar es generen espectaculars desprendiments. És molt curiós parar-se a mirar-lo i escoltar el soroll que fa mentre es trenca un témpano i cau a l'aigua. És com un tro!

Així doncs hem entrat al parc natural i hem passejat per les passarel·les situades a la península que us comentava que permeten una vista frontal excel·lent. Des d'allí he pogut observar alguns desprendiments, un d'ells especialment important, que ha generat una gran onada i ha deixat una estela blanca al seu voltant. Després hem fet una petita caminada que ens ha permés gaudir de vistes diferentes del glaciar mentre descendiem fins al nivell de l'aigua per pujar a una embarcació que ens ha fet un breu tomb pel front del glaciar, que té uns quants metres d'alt i és per tant molt majestuós. Des d'allí hem vist també algun que altre desprendiment.

De tornada ja amb el minibús, a punt d'arribar a Calafate s'ha espatllat, i hem hagut de pujar en d'altres busos que han anat passant, i que molt amablement ens han deixat al centre del poble. Allí m'he comprat un mapa del Parc dels glaciars, on es veuen les rutes que hem fet caminant, i una foto aèria molt explicativa del fenòmen dels glaciars, que ja us ensenyaré.

Ha estat un gran dia, on he pogut observar un dels glaciars que feioa temps somiava en veure. Crec que m'he convertit ja en un expert en glaciars, jeje! Ara quan acabi d'escriure me n'aniré a sopar a una braserie on hem quedat tots els que hem estat junts aquests dies, i on despdirem a la Julie, que ja se'n torna cap a Anglaterra.

Demà ens endinsem a Xile, per fer 4 dies de trekking per les "Torres del Paine". Allí, a part de maravellosos paissatges naturals, també podrem veure algun glaciar (destaca el "glaciar Grey"), tot i que ara aquestos rius de gel van deixant protagonisme a la fauna i flora utòctones. Segurament estaré uns dies sense poder-me connectar, així que fins la propera ocasió!





dijous, de gener 13, 2005

Glaciar Viedma

És un dels glaciars més grans de la Patagònia Argentina, i certament és espectacular, molt més del que em pensava. A les 8 del matí em passaven a buscar, i allí m'he retrobat amb la Paula (que és com la Chei, perquè sempre riu!) i el Luis, dos brasilenys que segueixen la mateixa ruta que jo. Ens han portat al llac Argentina (el més gran del pais) des d'on hem agafat un barco que ens ha portat fins al glaciar, bordejant el llac i passant per la "Bahía de los témpanos", on hem pogut veure impresionants blocs de gel que s'han després del glaciar. N'hi ha de desmesuradament grans, i agafaen unes tonalitats turqueses com mai havia vist.


Caminant per sobre del glaciar Viedma


Blocs de gel despresos del glaciar Viedma.













Arribem a la vora del glaciar i baixem del barco. Les roques on ens trobem estaven en el seu dia cobertes pel glaciar i això és fàcilment reconeixible perquè les roques estan erosionades i pulides com si fossin tobogans. Caminem deu minuts per arribar al gel i ens posem els crampons. Altra vegada aquesta sensació de caminar sobre el gel, és fantàstic. El glaciar Viedma és bastant diferent del glaciar Grande o Torre, que és el que vaig visitar ahir. No només pel paissatge que l'envolta (un immens llac enlloc d'una gran vall) sinó per les formes que adopta, molt més escarpades i grans, i també pel color, més marró degut als sediments que va arrastrant. Així que ens fem un fart de pujar i baixar, i creieu-me, no és fàcil fer-ho amb els crampons. Trobem enormes escletxes, sumideros d'un color turquesa ben pur per on es va colant l'aigua que es desglaça, i espectaculars túnels on ens podem fer alguna foto.

Trobar-se damunt d'una enorme massa de gel, de capritxoses formes i que, tot i que molt lentament, es va movent, és una sensació indescriptible, comparable a quan em trobava al cràter de l'Oldonyo Lengai a Tanzània. És en certa manera com caminar sobre la lluna, per ser un paissatge verge i desconegut.

Vam estar dues hores caminant fins tornar al punt d'origen, on ens vam treure els crampons i on ens esperava lo millor del viatge. Resulta que allà on el glaciar toca amb la roca, s'ha format una petita cova per on es pot entrar. Així doncs, camines amb tot el glaciar a dalt, un sostre blau turquesa que es desglaça i goteja, fins i tot algun sumidero hi va a aprar i veus com cau tota l'aigua. Això ha estat senzillament brutal.

Després hem tornat ja cap al barco, que no ho ha tingut fàcil degut al fort vent que s'havia aixecat i que feia que les oles passessin per sobre. Jo m'he preocupat fins que he vist que els guies hi estaven acostumats i he pensat que devia ser normal.

En tornar a l'alberg, l'Andrea i la Julie estaven preparant una mica de psata que m'han ofert i m'ha anat la mar de bé per omplir l'estomec. S'havien fet les sis i era hora d'agafar el bus cap a Calafate, ens esperaven cinc hores de camí de sorra i sotracs. I com no els funiconava l'aire acondicionat, han obert les trampilles d'adalt i s'ha omplert tot de pols. Al costat tenia a l'Aixa, una noia de Buenos Aires que fa el mateix recorregut tot i que ens deixarà després de las Torres del Paine per anar a visitar Bariloche. A pesar de ser argentina no coneixia Lucas Masciano, així que també l'he culturitzat una mica.

Hem arribat a l'alberg ben entrades les 11, però tot just feia una hora que s'havia posat el sol, és increible! M'he menjat un "Ojo de bife" exquisit i he anat a l'habitació. Allí he conegut un noi de San Sebastian que està fent també un viatge sol per l'Argentina, tot i que el seu durarà un mes i mig. Ja veieu, n'hi ha de més afortunats ;) Bona nit.

dimecres, de gener 12, 2005

Fitz Roy i primers glaciars

M'haurieu d'haver vist avui, despres de quatre dies sense dutxar-me (record històric), amb la barba ja de deu dies, i els cabells llargs a nivells també històrics. La veritat es que si m'haguessin vist, segur que m'haurien fitxat per fer de naufrag a mi enlloc d'al Tom Hanks. Ara ja he tornat a la civilitzacio, i estic dutxat i sopat. Pero recapitulem a uns quants dies abans:

En tornar a l'alberg des de la meva darrera connexió, vaig entablar conversa amb un parell d'americans que estaven apalancats amb una botella de vi, que ràpidament em van oferir. Vam sopar plegats i vam riure molt, com és obvi. El que m'agrada dels albergs és precisament això, que de seguida coneixes gent interessant.

A l'endemà, vam sortir d'El Calafate a les 7 del matí, amb un autobus de linia que ens va portar a El Chalten (5 hores per camí de sorra), on començariem la nostra caminata. És allí on vaig conèixer altres persones que fan el mateix recorregut que jo: en Rafael i la Yolanda, de Madrid, la Margot i la Julie que són angleses, l'Andrea, italià amb qui compartiria més endavant la tenda de campanya, una parella brasilenya i una noia de Buenos Aires.

Els tres dies que venen, ens els hem passat dormint en tendes de campanya, caminant pel nord del "Parque Nacional Los Glaciares", i com el seu nom indica, ja he vist vàrios glaciars, en un fins i tot hem caminat per sobre amb crampons, i hem fet un simulacre d'escalada. Així que el meu somni de veure els glaciars ja està acomplert.

Creuant el riu amb una tirolina, de camí al glaciar Grande, també anomenat glaciar Torre.
Fent escalada pel glaciar Torre.






Els paissatges són extremadament fabulosos i diferents. I n'hem vist molts, doncs ens fem un fart de caminar. Avui mateix, hem fet uns vint quilòmetres. Tinc les cames una mica fetes pols, però per sort, les bambes de trekking s'estan comportant molt bé. L'avantatge més gran és que no cal que carregui gran quantitat d'aigua, doncs sempre hi ha algun rierol que prové dels glaciars des d'on podem recarregar l'ampolla. Quin gust veure aquella aigua tant pura i fresca!

De moment hem tingut bon temps, excepte un dia que ens va ploure. El vent, malhauradament és una constant, però no ens impideix gaudir de la travessa. Fins i tot hem pogut veure el Fitz Roy (una majestuosa muntanya) sense núvols, cosa que no passa gaire sovint. El trajecte està també envoltat de bosc, llacunes, muntanyes i demes atractius que fan que sigui un autèntic plaer el caminar.

Ja de tornada a el Chalten, el poble on passarem aquesta nit, he conegut al meu company d'habitació de l'alberg, un japonés que porta 4 mesos viatjant per sudamèrica, i encara n'hi queden dos. A la resta de persones encara no les conec, suposo que en tornar les trobaré. He hagut de fer ja la primera bugada per rentar samarretes, no havia previst que suariem tant, però la veritat és que ja que no tenim dutxes, al menos em canvio de samarreta un parell de cops al dia.

Us informo també que vaig camí de superar el meu record de fotos, i ja en porto 350, quan encara no ha passat tot just un terç del viatge.

Dema m'haig d'aixecar aviat perquè vaig a veure el glaciar Viedma en barco, i també farem una caminada per damunt. Ja us explicaré.